Aquests són, només, alguns efectes especials que es poden du a terme amb diferents programes d’edició de video:

Aparició:

Desapareix: 

  Aparició 2: només el cap 

Fantasma transparent: 

 Efecte kroma: 

  Efecte kroma doble:

Maquillatge:

Maquillatge 2:

1. Investigació

Material necessari: ordinador amb connexió a Internet, bloc de notes i/o gravadora de veu, un suro del menys 50 x 40 cm, cartolina i retolador i xinxetes.

Les fitxes anteriors constitueixen una important base per plantejar-nos la fase d’investigació.

Depenent del tema triat, veurem que la investigació es pot plantejar de moltes maneres diferents. Hi ha temes que requereixen una investigació més breu, i hi ha temes que requereixen un esforç major. Per tant aquí ens limitem a marcar unes pautes generals.

1.1.Estudi d’altres treballs sobre el tema.

Pretenem que el nostre documental no sigui un més de la llista de documentals sobre el tema, per tant és convenient buscar treballs audiovisuals que tractin la mateixa temàtica. Aquests ens ajudaran a enfocar millor el nostre tema i a trobar una forma original de contar-lo. També podem trobar uns altres tipus de treballs no audiovisuals sobre el tema que ens aportin coneixements o visions que no teníem sobre el tema a tractar. Aquests tipus de treballs poden ser articles de premsa, estudis, llibres, estadístiques… Un cop localitzats, convé estudiar-los i resumir-los.

1.2.Estudi de material d’arxiu, gràfic, sonor o audiovisual.

Hi ha cada cop més material d’arxiu i fonts on obtenir material, primer hem de considerar si és necessària la seva utilització, si és que considerem que és necessari la seva utilització. El material d’arxiu és una bona referència al temps passat, encara que no és imprescindible, depenent del tema, per tractar el passat.

1.3.Experts en el tema.

Primer convé fer una distinció entre experts i possibles personatges.

Un expert és generalment una persona amb amplis coneixements sobre un tema en qüestió. Molts cops són persones en que la seva relació amb el tema és l’estudi, però no el viuen o no l’han viscut en primera persona. Per exemple, un historiador de la guerra civil sap molt sobre els esdeveniments, però no ha tingut una experiència directa d’ella. En aquest exemple, un possible personatge seria una persona major que té records dels bombardejos, o que pot contar-nos que al seu pare se se’l van portar detingut.

Hi ha temes als quals necessitarem com a suport els coneixement i opinions d’experts. Contactarem amb ells i intentarem obtenir una cita per conversar amb ells sobre el tema. Prendrem nota dels seus comentaris i posteriorment revisarem el material i el resumirem. Potser aquests experts ens ajudin a contactar amb persones que ens poden aportar més informació sobre el tema, o que podrien arribar a ser personatges de la nostra pel·lícula. Fins i tot potser veurem aconsellable que algun d’aquests experts intervinguin a través d’una entrevista filmada al documental.

1.4.Possibles personatges.

Poden ser persones que tinguin vinculacions interessants amb el tema a tractar o que a través de les seves experiències personals ens puguin aportar un punt de vista diferent, original. Poden no ser expert en el tema, però les seves vides estar molt relacionades amb el tema. Convé conèixer-los, plantejar-los el que estem fent, que ens contin les seves experiències… Després d’un primer contacte, potser  considerarem que són necessaris com a personatges a la nostra pel·lícula. Això els hi hem de plantejar amb delicadesa, a tothom li fa una mica de respecte posar-se davant una càmera i mostrar com viu i el que opina de les coses. Hem de deixar que ens coneguin, que ens agafin confiança, que vegin que les nostres intencions són bones i que comprenguin que la seva aportació pot ser molt interessant.

Pot ser que, per a la nostra pel·lícula, només volem utilitzar un personatge o dos, però també és fàcil que anem a incloure més. Convé en aquest cas crear unes senzilla fitxa per a cadascun d’ells en la que de forma sintètica plasmem les seves peculiaritats, les seves opinions, els seus hàbits, i la descripció dels llocs on pensem que és convenient filmar-lo, per poder plantejar millor el rodatge.

2. Localitzacions per al rodatge.

Un bon desenvolupament de les parts prèvies de la investigació ens ajudaran a concretar millor les localitzacions del rodatge. Convé anar a reconèixer-les abans del rodatge, i podem anar fent fotos per saber tractar-les posteriorment, per trobar els millors angles, les millors llums, etc.

3 Apunts de guió.

Es tracta de fer un esforç conjunt d’equip i intentar imaginar la nostra possible pel·lícula. Ja coneixem molts detalls del tema, hem parlat amb experts i hem conegut a una sèrie de persones que ens poden ajudar amb les seves opinions i les seves experiències. També coneixem algunes de les accions o activitats que els nostres possibles personatges desenvoluparan i fins i tot hem localitzat els llocs on es van a desenvolupar. Podem intentar escriure una proposta de guió.

En una reunió de grup intentarem dissenyar amb la imaginació i els resultats de la nostra investigació una sèrie de seqüències* que podrien donar lloc a la nostra pel·lícula. Es tracta de crear un hipotètic guió, ja que durant el rodatge veurem que moltes coses surten diferents.

Un mètode que considero molt útil per experiència és un suro i cartolines. Podem utilitzar una cartolina en què definim cada possible seqüència, i podem després jugar a ordenar-les intentant crear una estructura de pel·lícula, amb introducció, desenvolupament i desenllaç. Un paper en blanc també pot ser útil, però és molt més polivalent el suro. No obstant això, el que obtindrem d’aquí, pot diferir bastant de la pel·lícula que finalment realitzem. Això no ha d’espantar-nos, ara es tracta només d’imaginar per poder seguir amb les següents fases del treball.

* Seqüència es defineix com a desenvolupament en una mateixa localització, en un determinat moment, o bé un conjunt de materials que determinin un tema.

4. Pla de rodatge

Ja gairebé estem preparats per començar a filmar, només queda organitzar totes aquestes imatges que tenim al cap fruit del nostre treball d’investigació. Una manera senzilla d’organitzar-nos  és utilitzar unes fitxes com les que proposem a continuació.

Podem trobar que per al tipus de treball que estem desenvolupant aquestes fitxes que us presentem no són les adequades, en aquest cas hauríem de desenvolupar altres diferents per al nostre treball.

5. Proposta escrita de documental

Es tracta de presentar  una memòria escrita de la proposta documental. El document ha de tenir uns 3 o 4 fulls d’extensió i ha d’anar acompanyat de totes les fitxes degudament emplenades.

Els professors han d’avaluar fonamentalment la viabilitat del projecte i orientar els alumnes de cara al rodatge. La memòria ha de constar dels següents apartats:

o    Títol provisional del documental

o    Equip de persones que el van a realitzar

o    Proposta da pel·lícula (màxim 8 línies)

o    Objectius a desenvolupar (màxim 5 línies)

o    Públic destinatari (màxim 8 línies)

o    Proposta oberta de guió (màxim 30 línies)

o    Proposta de personatges amb què treballarem (màxim 15 línies)

o    Proposta estètica (màxim 10 línies)

o    Pla de treball:

• Pla de rodatge amb calendari (fitxa 3 i 4 o semblant)

• Pla de muntatge amb calendari

o    Pressupost

El so no sincronitzat a la imatge.

Durant el muntatge d’una pel·lícula, a més del material filmat amb les nostres càmeres, podem usar altres materials, tant d’imatge com de so, que contribuiran a donar força i riquesa al que contem. Aquests materials no enregistrats directament en el moment amb la càmera són:

• Sons ambient:

Són sons enregistrats en un moment diferent del que hem enregistrat els nostres personatges. Normalment aquests sons s’enregistren amb bons equips de gravació de so en les mateixes localitzacions on hem filmat els nostres personatges. Es fa quan es necessiten enriquir sonorament els plans que ja s’han filmat i el so ambient ha quedat pobre. Poden ser també de biblioteca, encara que l’ètica del documental qüestiona de vegades aquests usos.

• Veus d’arxiu:

Són fragments de ràdio, converses enregistrades en altres moments o testimonis orals d’arxiu que poden aportar informació addicional en un documental.

• La música:

Aquesta música es tria a propòsit per al documental o si hi ha pressupost ha estat composta per al documental. La música pot usar-se des de per emplenar un fons que ha quedat buit, fins per reforçar el significat de determinades imatges. En el muntatge, primer es solen construir esbossos de les seqüències, i posteriorment s’acaben de muntar sobre la música triada.

• La veu en off:

Pot donar-se-li molts usos diferents, des d’un ús totalment expositiu en el que la veu en off ens conta tot el que estem veient i es converteix en la veu de la veritat, fins a la veu del contrapunt, en la que es conta el contrari en la imatge que en el so, passant per veus que llegeixen
cartes, fan reflexions o fins i tot canten. La intencionalitat que té el documentalista és la que li fa prendre l’elecció de si vol o no veu en off, o que ús vol fer d’aquesta.

El so sincronitzat a la imatge.

• La veu humana.

Quan filmem persones que parlen, ja sigui entre elles, o a la càmera, estem obtenint dos canals simultàniament, un d’àudio i un altre de vídeo, i aquests són sincrònics.
Això vol dir que enregistren simultàniament la mateixa realitat. Amb la veu humana aquesta sincronia és claríssima. Si durant el muntatge se’ns desincronitzen el so i la imatge, veurem com els llavis del nostre personatge diuen una cosa i les seves paraules una altra. El resultat d’això, encara que sigui només per uns fotogrames d’error, és molt desagradable.

• So de l’acció:

Aquests són els sons que l’acció dels nostres personatges produeix. Succeeix el mateix que amb el so de la veu humana: ha d’estar totalment sincronitzat a la imatge. Aquests sons aporten molta informació sobre l’acció que estem veient i li donen una gran força.

• Sons ambient:

Són els sons que envolten els nostres personatge o els sons propis del paisatge que estem filmant. Són tan importants com tot el que en el pla veiem darrere els personatges o com el paisatge que filmem en si mateix. Ens serveix per conèixer millor el lloc on els personatges estan i el que succeeix al voltant. Molts cops, fins i tot  ens  aporten  una informació addicional que la imatge no ens aportava, ja que, de vegades, determinats successos que estan a prop del pla visual no els podem veure, però si els podem sentir.

• La música de l’ambient:

La música que sona als voltants d’on estem filmant els nostres personatges. Aquesta música pot ser la d’una ràdio que hi ha allí mateix sonant, o la que té posada el veí del pis del costat o la d’una banda de carrer que està tocant a la plaça del costat. Ens aporta una informació important, però durant el muntatge ens  pot donar molts problemes, ja que en tallar els nostres plans i ordenar-los, es notaran molt els talls que donem a aquesta música. El resultat pot confondre molt a l’espectador i treure-li de la realitat que estava observant a la pel•lícula.

L’altra meitat del llenguatge de la pantalla.

Veure una seqüència amb el volum a zero, com si d’una persona sorda es tractés. Només a través de la imatge hem d’entendre allò fonamental de la realitat que se’ns està contant.

Filmar el so.

Quan s’agafa per primera vegada una càmera, es cometen molta errades, respecte l’enquadrament, respecte al moviment de càmera, en quant a la durada dels plans, etc. Però les errades més grans es refereixen al so.

Ja que amb les petites càmeres digitals que estem acostumats a utilitzar no utilitzem mai uns auriculars per monitoritzar el so, sinó que aquest el percebem directament a través de les nostres oïdes, normalment pensem que filmem només el que estem “veient” a través del visor, i oblidem que estem també enregistrant el so.

El resultat molts cops és un so defectuós, o simplement tallat, frases sense acabar… Quan filmem estem enregistrant una realitat a través de la seva imatge i el seu so, i ambdós són igual d’importants.

Aquest so que recollim filmant amb les nostres càmeres el podem denominar so sincronitzat a la imatge.

Inclinació de càmera.

Quan inclinem la càmera es produeix una sensació diferent: inestabilitat, por, desassossec,…

Angulacions de càmera.

Quan la càmera adopta un angle que no es correspon amb la horitzontal o altura normal de visió, podem tenir aquest dos casos:

Pla picat:

És la imatge en què la càmera filma al subjecte des de dalt. Pot tenir diversos usos. Pot servir, com al primer exemple de dalt, per donar una imatge de conjunt o situar uns personatges en un entorn determinat. També pot utilitzar-se per restar importància o mostrar aspectes poc exemplars de la vida d’un personatge, com en el segon exemple de dalt en el que ens mostren la trista condició de drogoaddicte del pare d’un dels nens protagonistes.

Pla contrapicat:

És just el contrari, la càmera es situa per sota de l’individu i filma cap amunt. Pot usar-se per centrar una persona en un lloc determinat o mostrar una acció com pujar unes escales. També pot, com a l’exemple de la dreta, usar-se per mostrar com està d’orgullós el nen de la imatge perquè li acaben de comprar un vestit nou.